Tot va començar quan estava a segon de la ESO, actualment tinc 17 anys. Durant aquells anys de la meva vida recordo sempre estava enfadada amb tothom i que gestionava els meus problemes cridant a tothom i allunyant-me de la gent.
Tot va començar un dia que vaig menjar un kiwi per esmorzar, feia molt que no menjava un kiwi i quan el vaig provar, emvva agradar, i vaig decidir que cada dia a l'escola em menjaria un entrepà i un kiwi. Més tard, vaig començar a esmorzar només fruita i al final vaig acabant donant el meu esmorzar a les meves amigues perqué "no tenia gana". Tot aixó va ser un canvi molt lent i gradual que al principi ningú va notar, peró amb el temps i comentaris que feia ho va acabar notant la meva millor amiga, la qual, al veure al problema, va anar a parlar amb la meva tutora i ella va parlar amb els meus pares. Al saber el problema que tenia, els meus pares em van portar ràpidament amb la psicóloga i aquesta em va diagnosticar anorèxia nerviosa. Tot i això, el primer any jo negava tenir un TCA i no volia acceptar ajuda de ningú.
Durant el procés de recuperació, en el qual continuo, vaig tenir el suport de tots el meus amics i família, i també, evidentment, el del centre ITA Tarragona, on encara segueixo anant. Tinc a una psicòloga meravellosa que m'ajuda molt, i amb ella vaig descobrir que tot que el TCA va començar perque sentia que estar més prima i veure'm millor era la única raó per encaixar amb la gent; i que vaig fer servir el menjar com una solució per evitar el problema real.
Per a mí, el TCA está sent un procés molt llarg, amb pujades i baixades, on l'únic que fas es lluitar amb tu mateix. Si tingués que donar-li un consell a algú que està passant per el mateix, li diria que el més important es que s'escolti a si mateix per saber realment quin es el problema i no buscar solucions que no son bones a llarg termini.
Este es el comienzo del segundo párrafo. Sólo lo verás si seleccionas la opción de ver el primer cuadro de texto.
Crea tu propia página web con Webador